˙⋆✮Puedes leer esta newsletter en castellano desde el blog ✮⋆˙
Fa unes setmanes la Marta Echaves em va invitar a parlar amb ella sobre Mark Fisher al Pumarejo amb l’excusa de la projecció de la pel·lícula ‘We’re Making A Film About Mark Fisher’.
No us faré un resum de la pel·lícula ni de l’acte, però sí que volia compartir algunes coses que vam anar pensant preparant la sessió i comentant-ho in situ amb un públic que molt amablement es va quedar després d’una projecció d’una hora en una tarda d’onada de calor a l’Hospitalet. <3
Els textos i tot allò que envolta a Mark Fisher sempre se’m presenten dins d’una petita nebulosa. Quan estàs llegint i seguint el fil tot és clar, però quan prens una mica de distància i intentes tornar-ho a pensar amb les teves paraules s’escapa. I és que intentar-lo retenir en unes poques frases o resumir-lo, segurament vagi en contra de la seva pràctica mateixa.
La veritat és que no m’agrada gaire parlar en públic, m’avorreixo a mi mateixa i sento que avorreixo a la resta. Si la gent no li pot donar al botó de 1,5x o fer pausa per anar-se’n a menjar un entrepà, resulta una mica incòmode prendre’ls l’atenció per més de deu minuts. Però li vaig que dir que sí, perquè feia cinc anys ens havíem conegut en un acte del IECCS amb Raimundo Viejo a l’Escola Massana en motiu de la publicació del K-punk 3, on editaven en paper Comunismo Ácido. I em va semblar bonic intentar connectar idees de la pel·lícula i del mateix Fisher amb el nostre present i, concretament de la realitat digital que tenim entre mans.
Cultura popular i la pràctica fisheriana
Tornant avui sobre alguns textos crec que allò que més m’enganxa d’ell és la pròpia pràctica. La seva relació estranyada amb l’acadèmia, la vinculació a la creació underground i autogestionada. Però sobretot, allò que m’interessa és l’anar teixint el seu pensament al fil de la cultura popular, de llegir en la música, sèries i pel·lícules què ens diuen sobre el nostre present i quins horitzons de futur (o no futur) queden encapsulats en aquestes ficcions. M’atreviria a dir que en certa manera Mark Fisher va inaugurar el format que després va prendre el vídeo-assaig a internet (en format llarg de mínim 10′, com si fossin articles però en vídeo; que al final és el desembocament natural dins d’internet si es parla de música o de material audiovisual).
K-punk: blogs i política de comentaris
Però no només ens va donar les bases per fer vídeo-assaig pop a internet. I és que Fisher potser és un dels primers autors en adonar-se que espais digitals com Twitter podien convertir-se en un Castell de vampirs, on hi havia gent que en comptes de volcar-se en la construcció d’un pensament col·lectiu venia a llençar bilis i generar polèmiques com si fossin bullies d’institut. Aquelles potser van ser les primeres cancel·lacions a Twitter, i avui en dia són dinàmiques que per als netizens són ben habituals de presenciar (tant entre persones dins del mateix espectre polític com de l’oposat). Potser la decepció i el malestar van ser més greus perquè quan ell va obrir el blog K-punk tenia per objectiu crear una capacitat col·lectiva de produir, cuidar-se i gaudir, i per aquest motiu va acabar tancant l’espai de comentaris, per evitar que l’espai de debat es convertís en un niu d’egos i de negativitat. A l’entrada del blog ‘Nova política de comentaris‘ hi diu que «No hi ha tasca més urgent, en aquest planeta infernal, que la producció de col·lectivitats racionals.» i, en el moment en què la gestió dels comentaris se li va tornar violenta (per gent que li deia que no tenia prou rigor filosòfic o que venia a criticar-li alguna cita que havia fet servir), va decidir deixar de moderar l’espai de conversa que tenia amb els seus lectors i tancar-lo. Que per cert, estem vivint un renaixement dels blogs? Crec que tot és més fruit de la meva obsessió amb internets petits que no estan al mainstream, però explorant per neocities he trobat un blog d’una persona que va compartint els seus escrits sobre filosofia i que té una publicació sobre el CCRU, m’ha semblat entranyable i divertidíssim l’estil. Que per fi estigui tornant la personalitzatció dels espais digitals em sembla una absoluta fantasia i se sent com un retorn dels inicis de la fascinació del CCRU amb la cibernètica. No crec que ens posem totes a aprendre codi de sobte, però si la IA ha de servir per a alguna que ens ajudi a programar els nostres little silly projects com deia l’Ainhoa en la darrera gárgola digital.
Arrel d’aquest text de Fisher vaig acabar fent un vídeo sobre els comentaris a internet, un dels meus espais preferits de la xarxa. Deixar un comentari avui ja no és només el que era en l’època de Fisher, quan la gent que hi escrivia pensava sobretot en l’autor del text on comentava o pensant en la cultura del ‘zasca’ més pròpia de Twitter. Ara escrivim en vídeos amb potencial de fer-se virals i on les nostres opinions tot sovint no van enfocades a fer una crítica al creador de torn sinó a teixir complicitats entre les altres persones que estan veient determinat vídeo. La interacció dins d’un vídeo viral no produïrà col·lectivitats racionals, però sí que ens farà riure una estona per haver entès la referència (com amb aquest vídeo feat BTS, Atlético de Madrid y Mala Gestión, if you know you know etc.). Tot i que últimament la comunitat activa en comentaris (us ho recomano, feu likes dels comentaris que us semblin enginyosos, va) està sent clau el desmantellament de contingut fet per IA (sobretot quan implica a animalets salvatges fent coses massa mones uwu).
CCRU o com romantitzar un grup de rarets fent coses de rarets
Si bé en la pel·lícula només es menciona al CCRU (Unitat d’Investigació de Cultura Cibernètica) al principi, una vegada comences a indagar sobre els escassos anys que va durar el grup del departament de filosofía de la Universitat de Warwick t’hi quedes enganxada. Llegir sobre l’efervescència d’aquells anys amb Land, Fisher o Hester és el tipus de gossip que mereixem. Se sent com si estiguessin fent les primeres grans descobertes i teories sobre un internet molt iniciàtic i van viure en primera persona l’evolució a evil character de Nick Land (deixo enllaç a un text de Fisher sobre Land en obert). Els textos i entrevistes de la gent que ho va viure els he devorat com qui mira un culebrot i, per començar, us recomanaria aquesta conversa publicada a Holobionte amb la Maya B. Kronic on parlen de tot. Em vaig marxar una frase sobre l’enfocament de la seva pràctica col·lectiva, la seva forma de pensar i escriure que em va interpel·lar bastant perquè una mica sento que intento fer el mateix amb els vídeos, és al que em referia d’una pràctica que ha marcat al vídeo-assaig:
«Sí, tienes que hacer cierta cantidad de trabajo teórico y conocer las coordenadas dentro de las cuales estás trabajando; y sí, hay una producción de conocimiento en marcha. Pero siempre es en el marco de la producción cultural y eso significa que no estás por encima de lo que estás haciendo, simplemente eres parte de ello, participas de ello y examinas sus efectos, la retroalimentación, etc. Creo que esto también es un antídoto al que nos agarramos Mark y yo para contrarrestar el tipo de síndrome del impostor que puede acosarte cuando eres alguien «no cualificado» y te aventuras en un área como la filosofía, y siempre sabes que alguien altivo te va a decir que te has equivocado en tal o cual detalle o que no has tenido en cuenta algo. Deleuze y Guattari en cierto modo nos dan permiso para hacer esto: simplemente conectar máquinas teóricas con otras máquinas y ver qué sucede, ver qué es lo que funciona.»
I d’aquest enfocament la Marta Echaves va comentar una cosa que em va semblar especialment inspiradora: que no ens hem de prendre Fisher literalment, de la mateixa manera que ell jugava amb els textos de Deleuze i Guattari hem d’atrevir-nos a profanar a Fisher que, de fet, seria el que ell esperaria dels seus lectors.
Acció col·lectiva
El final del film posa l’accent en les manifestacions d’estudiants del 2011 i com Fisher les va viure i van afectar els seus textos. Podem traçar un paral·lelisme amb el que vam viure també aquí amb les manifestacions contra el Pla Bolonya, la crisis d’hipoteques i el 15M. Posant la mirada enrere avui ens sorprèn que en el seu moment no s’atengués prou a l’assaig Realisme capitalista de Fisher, perquè estava veient el futur en el seu present d’una forma molt clara: la individualització del problemes quan realment són sistèmics, compartits. L’acció col·lectiva semblava donar compte d’aquesta assumpció, que els problemes de salut mental aparentment privats ere en realitats qüestions que la política havia deixat de banda. Per un moment, aquelles organitzacions espontànies i temporals semblava que poden construir una identitat col·lectiva que actués sobre les estructures i recuperar la imaginació d’alternatives al capitalisme.
Aquesta pel·lícula i la conversa per mi van ser una forma de començar a posar una mica de distància amb Fisher, de deixar de buscar-lo a cada cantonada mentre penso o escric per mirar de tornar-hi d’aquí un temps. Moltes de les coses que li he llegit a Fisher em ressonaven amb com havia estat llegint jo a Hannah Arendt (a través de la Fina Birulés i la Lorena Fuster) i ara tinc ganes de tornar-la a llegir, de retrobar-me amb les meves notes de fa uns anys, els subratllats i els post-its enganxats amb mini resums o interpretacions del que em va semblar tot plegat en un altre moment de la meva vida. A veure de quina forma puc compartir les idees i notes per aquí <3